Aquesta exposició d'estampes japoneses de l'artista malagueny, es deu a una exhaustiva investigació sorgida, curiosament, d'una intuïció. Segons ens explica el director del Museu Picasso, Josep Serra, en una de les parets de l'entrada al museu, tot va començar per una visita a una exposició al Barbican de Londres sobre art i erotisme, a la qual el museu havia deixat alguns gravats. Tan bon punt va sortir del museu, després d'haver contemplat algunes de de les estampes japoneses, va pensar que hi havia alguna cosa familiar entre elles i les de Picasso, així doncs, quan va tornar a Barcelona, van trobar un peu de pàgina al catàleg de l'exposició en la qual es deia que també havia atresorat 61 gravats japonesos, la majoria eròtics. Després de parlar amb els hereus, van aconseguir que els hi deixessin els gravats, que ara s'exposen per primera vegada, al museu Picasso de Barcelona.
“Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica japonesa”, el nom amb què es titula l'exposició, s'organitza en dos grans apartats. El primer se centra en el japonesisme que va viure Picasso en la seva joventut, aquest estil havia estat un èxit pels pintors de la generació anterior com Delacroix, Manet, Monet, Van Gogh, Pissarro, Tolousse Lautrec, Degas, Rops, etc.
A Barcelona, Picasso es reunia amb un petit grup d'amics a una taverna modernista, Els Quatre Gats (1897-1900), tanmateix, aquest espai d'oci pels artistes, mai s'ha considerat pròxim al japonessisme perquè Picasso es va encarregar de desmentir que s'hagués interessat per una moda tant massificada en aquells temps. I és que l'esperit de Picasso era innovador i transgressor i no volia aferrar-se a allò imposat i permanent. D'altra banda, és innegable que va ser en aquesta casa catalana impregnada per l'ambient aquilotat de pinzellades vigoroses d'imaginació, d'estètica semblant als vells cabarets de París, freqüentada per músics, literaris i artistes com: Rusiñol o Nonell entre d'altres, on el japonessisme va deixar la seva gran petjada.
Al 1904, l'ambient bohemi de la ciutat de Paris, tacava amb taques d'oli de diferents colors, la vida de l'artista malagueny instal·lat al Beteau-Lavoir. En aquesta petita casa del carrer Ravignan va anar ampliant el seu cercle social, limitat fins a les hores, als artistes catalans que també vivien a París. Picasso va crear un grup d'intel·lectuals i artistes anomenat la bande à Picasso. Els freqüents canvis d'estil, la vitalitat, el ritme, la metamorfosis amb la que transformava tot allò que pintava, l'harmonia estàtica i la percepció oriental, eren algunes de les característiques que ens serveixen per adonar-nos que la producció Picassiana s'allunya considerablement dels artistes japonesos. Són aquets petits detalls els que ens transmeten que Picasso, trencava amb allò establert i gaudia més experimentant coses que els altres pintors encara no havien pensat ni imaginat. Tot i que, el jove Picasso hagués estat influït indirectament per les estampes japoneses, no va ser aliè a aquest gust per la línia estilitzada i els colors plans que tant van captivar als post-impresionistes.
Les estampes que s'han exposat aquets dies al museu Picasso, recorden a l'art oriental dels Shunga. Imatges atrevides i exagerades en què les dimensions dels sexes, representaven el moment d'amor entre els senyors Samurai amb cèlebres cortesanes de l'època o joves mossos. Estaven en relació amb la literatura i els esdeveniments històrics del Japó imperial en aquesta època. No existien restriccions quant a gustos i preferències, perquè hi ha il·lustracions de parelles heterosexuals, amor entre homes, amor entre dones, trios i, fins i tot, sexe grupal.
Amb tot, en aquest apartat, el més curiós és la influència que va tenir entre els artistes europeus, un famós gravat shunga “Bucejadora i Pop” de Katsushika Hokusai, en el qual una dona té relacions eròtiques amb un enorme pop. Parteix de la llegenda de Taishokan, una dona que recupera una preciada joia del fons marí. Al segle XVII i XIX és va parodiar la llegenda amb nombroses representacions en què un pop gegantí practicava el culilingus a una dona i, d'altres, en què la perseguia. Partint d'aquesta base, molts artistes Europeus, al segle XX, no van poder resistir la temptació de representar aquesta escena.
Picasso, amb la seva característica creativitat va canviar el pop per una original sípia amb uns tentacles llargs i dinàmics. Podem observar com el pintor utilitza un cromatisme característic per a poder resaltar les parts més eròtiques que suggereix el dibuix, els mugrons de la dona són de color roig, com també els ulls, la vagina i la part final dels tentacles de l'animal. Tot aquest conjunt estableix una relació psicològica perquè, els espectadors, indirectament, facin una subtil i eròtica relació entre els elements.
En Josep Maria Moreno Florez, llicenciat en història de l'art per la universitat de Barcelona, i especialitzat en Picasso, explica que aquest quadre va ser tant representat per diferents artistes perquè el pop és un animal que simbolitza l'erotisme i el que millor expresa la força de l'acte sexual. També afirma que a Picasso li agradaven molt les dones, tant que van ser vuit les que van passar per la seva vida, “L'art mai és cast, s'hauria de prohibir per als ignorats i ingenus, no posar mai en contacte amb ell als qui no estiguin suficientment preparats. Sí, l'art és perillós. O si és cast, no és art.”, aquesta és una reflexió de Picasso, escrita a les parets del museu, alertant als espectadors més recatats. Picasso representava les seves obres amb un alt contingut sexual des que era petit. Els llibres de text de quan anava a l'escola estaven farcits de dibuixos fets a l'atzar, amb un alt contingut eròtic, des de els seus primers contactes amb la sexualitat fins al final de la seva vida, l'artista va conservar sempre el seu rol com a voyeur. I és que d'una manera o d'una altra, ningú ens podem salvar d'aquest rol a la vida, tot i que els artistes tenen la fama de detallistes, mentides i psicòlegs innats.
Actualment, vivim en un món en què la sexualitat és dinàmica, i subjecte a un constant desenvolupament d'acord amb la nostra mentalitat, no obstant això, a inicis del segle passat, la sexualitat encara era vista com un tabú i, encara més per a la dona. Per la mateixa època, Segismund Freud va donar a conèixer les seves revolucionàries teories sobre la sexualitat i, especialment, el contrast de sentiments contraris, Eros i Tanatos, pulsió de vida i pulsió de mort, sentiments antagònics inseparables que ens acompanyen al llarg de la nostra vida, és com entestar-nos a separar llenguatge del pensament o llegir aquest reportatge sense pensar.
Al segle XXI és possible que ens parem a pensat quin és el motiu que ens desperta aquesta curiositat per visitar obres eròtiques en un museu, si vivim en un constant bombardeig de pornografia als mitjans de comunicació i, sobretot, a internet. Per a molts espectadors, l'art és un refugi que transmet implícitament secrets i suggerències, són secrets que s'amaguen als traços i a les línies que només la nostra sensibilitat ens permet apreciar. Avui no tenim problemes amb prohibicions de pràctiques sexuals, tot al contrari, la massificació d'allò sexual trenca la frontera i desperten la libido i la morbositat, només cal que mirem una estona programes com Salsa Rosa, Dónde estás corazón, Sálvame, etc, en què, suposats periodistes creen mons fantàstics a través de la morbositat i el sensacionalisme. Picasso va dir que l'art i la sexualitat eren el mateix perquè “l'art només pot ser eròtic”, possiblement, arran d'aquesta exposició i anècdotes de la seva vida, el món Picassià ens pugui despertar un nou i estrany sentiment pels programes del cor.
Sovint, les dones que pintava als seus quadres, significaven per a ell alguna cosa més que una simple model, l'artista invertia les normes del retrat, exercint una absoluta llibertat sobre la tela, aquelles dones que un dia van passar per la seva vida, no sabien que quedarien pintades en la perpetuïtat dels quadres d'un geni. És complicat parlar de la vida amorosa d'aquest geni perquè van ser moltes dones les que van passar per la seva història. Totes les seves amants van contribuïr a engrandir la seva llegenda i aclarir la seva imatge mítica, la de l'artista seductor, dominant i fins i tot cregut, que exercia una fascinació irresistible. Gairebé, tota la seva producció artística se centra en la figura femenina com a eix vertebrador de les seves obres, que anava evolucionant amb els canvis de l'autor.
Picasso va poder apreciar en la figura femenina una forma única d'entendre la vida, amb els seus detalls, personalitats, sentiments, tarannà i plasmar-los sobre el llenç. Va pintar-les de moltes maneres, postures, colors, etc, tot i això, amb el pas del temps, va anar transformant les seves imatges en figures poc reconeixibles.
Una de les seves amants, Madeline, va acompanyar-lo i va posar per a ell durant l'època blava. Amb ella, l'artista va viure la mort d'un fill que no va néixer, Madeline va avortar i Picasso va reflectir aquell dramàtic succés en diversos dibuixos. Temps més tard, l'agost de 1904 va conèixer a una dona esquifida, de cabells llargs i vermellosos, anomenada Fernande Olivier, amb ella es va aïllar per un temps a l'estudi de Paris Beteau-Lavoir, fruit d'aquell període difícil el rostre de Fernande pot apreciar-se, entre uns altres més, en el seu quadre “Els demoiselles d'Avignon”. Fins que un dia, Picasso, va conèixer a l'amiga de Fernande, Eva Gouel, coneguda per tothom com a Marcelle Humbert, aquesta dona amagava el seu passat, sota una façana delicada i amable, una gran fredor i misteri. A l'Eva li va dedicar un dibuix cubista “Nu femení” de 1912, que duu l'esment “Je t'aime Eva”. Malauradament, l'Eva va morir de càncer a 1915, i Picasso, va començar a buscar una altra dona que entengués que, per a ell, el seu treball era el més important, i, en conseqüència, no li fes nosa. De fet, la recerca havia començat estant Eva malalta a l'hospital, l'artista va viure un apassionat romanç amb Gaby Despeyre, i també amb Irene Lagut, ambdós casos va ser rebutjat en els seus projectes matrimonials, fins que va conèixer a l'Olga Kokhlova, la seva primera esposa, amb ella va iniciar una nova etapa artística i existencial, de tornada al classicisme, deixant enrere el cubisme. Però Picasso sempre inquiet, sempre en permanent recerca, detestava la rutina i va durar ben poc la relació amb l'Olga, ballarina dels Ballets russos, amb qui va tenir un fill, Paulo, i a qui va deixar per una jove menor d'edat. Marie Thérèse, la jove, de 17 anys, va aconseguir embruixar a aquell artista poderós i vital, una relació intensament dolça i sensual situada en l'eix de la seva època surrealista, de la qual va néixer una filla, Maya. Però una vegada més, Picasso s'enamora de cop i volta i apassionadament d'una altra dona, Dora Maar, fotògrafa vinculada al surrealisme. Amb ella va haver passió, audàcia i intel·ligència, i al final, dolor i turment, d'algú que va adorar a l'artista, i va arribar a dir “Desprès de Picasso, només Deu”. Picasso la va immortalitzar, amb La dona amb el llum, d'una de les seves obres més conegudes i impactant, el “Guernica”. AL final de la seva relació, solitud i silenci, fins a la seva mort als 90 anys. La raó del final amb Dora, jove de 23 anys, vitalista, intel·ligent i independent, va abandonar al geni després d'haver tingut dos fills amb ell, Claude i Paloma. Es diu que Francoise va dir “A poc a poc vaig adonar-me'n que el calor humà era una cosa que no podia esperar de Picasso”. El geni que havia arribat a la maduresa, als seus 72 anys, va semblar haver trobat en Jacqueline Roque, de 27 anys, per fi, algú que visqués únicament per a ell, que, finalment, entengués que per a ell no existia ningú, ni res més important que el seu treball. Es va convertir en la seva permanent protectora, sempre pendent de Picasso fins a la seva mort, una mort que mai va superar, i pel que, tretze anys més tard, es va suïcidar d'un tret de pistola. Jacqueline havia dit de l'artista que era “el seu sol i el seu Déu”.
Pablo Ruiz Picasso, un geni irresistible i seductor empedreït, masclista i autoritari, que va anteposar el seu art a qualsevol dona, un amant apassionat per la vida que anteposava el seu art per sobre d'ella, un visionari, un home, un artista que va néixer, va viure i va morir sempre jove. L'exposició ens mostra unes estampes japoneses dels segles XVII, XVIII i XIX, com fetitxes secrets i ocults, que amaga un adolescent en algun lloc sota el matalàs. També l'impacte sexual que pren com a referència per a construir una part de la seva obra, una obra marcada per l'erotisme i la sensualitat. Picasso ens convida a ser una mica voyeurs, i mirar a través d'una porta entreoberta, una porta que ens obre un dels genis més importants i transcendents del segle XX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada