Smoky Portraits: By Grand Central Station I sat down and wept

Smoky Portraits: By Grand Central Station I sat down and wept: Adoro las dobles direcciones, el echo de partir y los raíles. La vida tiene algo de tren y eso alimenta la inspiración. Hacía mucho tiem...

Perdida en su pañuelo de amargura

Ser o no ser

Ya podéis ver una nueva versión de NAUFRAGIO, la escena teatral de "PULSO: Los padres de la sombra" (V Sesión de Colaboradores).

Tardor

Dubito Ergo Cogito

Así se baila el tango
sintiendo en la cara
la sangre que sube
a cada compás
mientras el brazo,
como una serpiente,
se enrosca en el talle
que se va a quebrar.
Así se baila el tango,
mezclando el aliento,
cerrando los ojos
pa´ escuchar mejor
como los violines
le cuentan a los fueyes
porque desde esa noche
Malena no cantó

Barcelona

Música:
http://youtu.be/4pSTmqINA2Q

Madrid

Giorgio Armani i Domenech

Pintura-Escultura. Premis Art URL

• El cor d'Ariadna és una obra que se centra en el camí que s'ha de seguir per arribar a l'amor més intens, aquell que ni tan sols les nostres paraules poden expressar. D'aquesta manera, per a poder representar aquest concepte, l'eix vertebrador de l'obra és el mite del laberint d'Ariadna amb una simbologia en la qual s’utilitzen recursos retòrics contemporanis, amb la finalitat de donar un to poètic i romàntic al que es vol comunicar. Podem observar com El Minotaure li diu a l'Ariadna que l'ajudi a trobar la clau per a poder arribar al seu cor, però en realitat el que vol es menjar-li el cor. L'Ariadna coneix perfectament les malèfiques intencions del monstre. Així que planeja l’estratègia de dir-li que segueixi el fil de plata que condueix al seu cor, allà el tancarà per sempre a la gàbia i, a les hores, serà ella qui sel podrà menjar a ell. He intentat fer una comparació del mite amb el joc psicològic que segueixen algunes parelles en l'actualitat. L'amor és una font inesgotable de força i la força sense amor és energia gastada envà, vivim en un món on la realitat se'ns escapa de les mans. Per tant, aquets mons que per a mi s'amaguen entre els mons dels contes i el fum dels somnis, els he representat amb el fil de plata d'Ariadna, ja que representa que per més difícil sigui el camí, sempre hi ha una part intuïció al nostre interior que ens ajuda a decidir al nostre favor.

3r vinyeta de la revista!!!

http://llumsdelaciutat.com/2011/06/01/la-vinyeta-03-por-que/

El crit de la caverna i el silenci dels anyells.

Acostumem a dir que la història l'escriuen els vencedors, és probable, o almenys tracten de silenciar als vençuts. Es pot disertar i plantejar debats brillants intel·lectualment en els quals, fins i tot, els discursos d'Anglada, PxC, poden semblar progestistes. Tanmateix, malgrat els silencis, dècades enrere, a Espanya uns militars es van rebel·lar contra un poble al qual van jurar defensar i contra un govern democràtic triat per ell. Això va provocar una violenta guerra, el final de la democràcia i l'inici d'una dictadura que va durar quatre dècades. Mort el dictador s'inicia una transició cap a la democràcia, però amb una condició, el SILENCI.

El silenci dels perdedors o, dit d’una altra manera, el silenci dels anyells perquè el que proposa Luis Maria Anson, és en realitat que continuï el silenci. El càstig del silenci doloròs dels qui han travessat la transició, de puntetes per no fer soroll, els qui durant els foscos anys de la dictadura van viure en silenci i mai s'haguessin atrevit a trencar-ho per qüestionar-se, ON ESTAN ELS MEUS MORTS?, els meus pares, fills, germans…, una cosa tan bàsica i fonamental per tancar una etapa, ENTERRAR AlS MORTS.

No es tracta de jutjar als qui van anar els bons o dolents, com exposa Stanley G. Payne, un plantejament tan simplista com definir avui qui és de dretes i qui d'esquerres. És tracta de fer justícia, no només als morts, sinó a totes les famílies que durant els últims trenta anys han contingut l’espina del seu dolor en benefici d'una transició en pau, que ha permetés consolidar una democràcia, i acceptant, fins i tot, que molts franquistes i declarats anti-demòcrates formessin part d'ella fins als nostres dies i fent, una vegada més, el silenci.

Malauradament, el jutge Baltasar Garzón, magistrat de l'Audiència Nacional, algú que sempre es va negar a fer silenci en aquest àmbits i en d’altres temes on la justícia i el sentit comú es cohesionen, ha estat silenciat.

Avui en les portades dels principals diaris apareix la declaració del president d'EE.UU, Obama. El president assegura que ens trobem en l'inici d'un nou ordre mundial, donant per finalitzada una dècada sagnan. A Espanya és urgent que tanquem una etapa sagnant, després de més de trenta anys, que si un jutge honest i valent no ho ha aconseguit, potser el crit silenciós d'els qui estan indignats al SOL i Plaça de Catalunya, ho aconsegueixin.

Video-art. Performance urbana de ball (BCN). Per Ariadna LaGarsi

La dança de les tortugues from Ariadna LaGarsi on Vimeo.

Analogia entre els moviments interns i abstractes de les relacions de parella ( la lentitut, la sensualitat, l'apropament, la desconfiança, la confiança, el dessig i la seducció) amb els moviments de les tortugues. Es mostren tres tipus de parelles i, en cadascuna, una realitat marcada per la música i el simbolisme dels elements que hi apareixen.

2n Vinyeta "Llums de la ciutat"

EFECTE PAPALLONA

Surt al carrer, es vesteix de mar i es pinta de mariner. Puja escales, creua avingudes i il·lumina carrers.
I en arribar al seu destí...
Se situa al lateral esquerra de la sala. Manté el seu rostre en steadycam. Desplaça les mans sobre el material en travelling lateral. Es comunica amb la gravetat de la retina. Desfà els paraules en un oceà de mirades. Intenta entendre leshieràtiques figures dels seus estudiants. Obre els ulls i desperta.

Ella era Lo, simplemente Lo por la mañana.

De pie con su metro 48 de estatura y un solo calcetín.

Era Lola en pantalones. Era Dori en el colegio.

Era Dolores cuando firmaba. En mis brazos fue siempre Lolita.

Luz de mi vida, fuego de mis entrañas, mi pecado, mi alma, Lolita.

El professor d'estadística

El Poder de la Paraula

El documental que hem fet per a la classe d'història.

El café ha de ser:

NEGRE com l'infern,

FORT com la mort y tan

DOLÇ com l'amor.

Consells d'en Giorgio

Mai és massa tard per menjar-te la vida d'un sol MUERDU !

En estos tiempos se necesita mucho
ingenio para cometer un pecado original

No acceleris el Tempo da la Laif...

Observo, Ergo Cogito.

La realitat queda en el vapor de l'existència,
pocs poden accedir a la reminiscència
per pujar amb escales mecàniques
allà on es troben els motlles eterns i inmutables
de tot el que puc veure. Amb aquest record fugaç
però no efímer recordo tot el que sé.

Amb examens i desxifrant els apunts... (musica: M.I)

http://noestanfacilusartampax.blogspot.com/

Blog de narrativa multimèdia.

JubilaSión antiSipada

Apreciados señores y señoras de mantenimiento. Deseo que al recibo de ésta, estén ustedes bien, yo bien, a Dios gracias.

Llega un punto en que una servidora, funcionaria y bienaventurada se acaba cansando. Y no es por criticar, ni mucho menos, simplemente hay cosas que no se pueden permitir ni a un gentil espécimen de papel acartonado. Sin embargo, también cabe saber que la culpa no es solamente suya, pobre criatura, la culpa la tienen ésos humanos violentos que, de buena mañana, colocados de cafeína, se ceban a hacerme engullir esas empalagosas tarjetas recién amanecidas del interior de sus carteras. Son gente aparentemente honrada y con su estirado porte como abogados, médicos o ingenieros que se dedican a abandonar la compostura desde las cinco de la mañana. Tantos estudios para nada, vergüenza les tendría que dar. Se sitúan en frente de mí. Me miran. Nos miramos. Se hacen los distraídos mientras buscan su gastada tarjeta y me la introducen sin miramiento alguno hacia mi persona. Sucios. Después son los primeros que se inventan derechos y libertades que, evidentemente, no existen para nosotras, las máquinas. Por si no lo saben, Eugenia María, aquí presente ya tengo una edad y mis metales no están para mucha guasa. He oído hablar a esos seres del reino humano, vestidos de uniforme, que dentro de unos días me van a jubilar. Al oir esas espantosas palabras me dio un vuelco al corazón y decidí escribir ésta carta. Ahora no penséis que yo soy así de salerosa, ni mucho menos. Simplemente hay cosas que no me parecen correctas. Que tiempos aquellos en que mis brazos acompañaban presionando esas hermosas caderas y culos del gentío para que pudieran acceder a coger el metro. Ahora ya es otra cosa, me estoy haciendo vieja, demasiado vieja y ya no me valoran como antes. Por lo que me ha dicho la Loli, la de los billetes que siempre está estropeada, en la estación de Paseo de Gracia han puesto a unas jovencillas hechas y derechas, muy monas y un poco sueltecillas que se ve que tienen unas puertas futuristas que engullen papel acartonado seduciendo sin ningún escrúpulo a los viajeros. Realmente, no se que se habrán creído. Cuanta pecaminosidad suelta! Adonde vamos a ir a parar. En mis años mozos no había tanta lujuria .

Para finalizar estas palabras de adiós, he decidido acabar yo antes de que decidan ellos por mi. No hago responsable a nadie de mi fin. Por la presente se despide esta que lo es, doña Eugenia María, la engullidora de tarjetas.

Eugenia María aquí presente

L'Alicia a classe de narrativa multimèdia

Akabu da trubá un dibuix ke vaig fer l'any passat a la classe d'anglès. Models da pusatura Anna i Adri.

La Pou en estado de absencia porque está como distante, callada i silenciosa. Esto fué en classe de... alguna de esas en que se supone que se tiene que escuchar.

Dibuix a carbonet 14/4/10

Amb carinyu per la Cris ^-^

Los jóvenes de mi generación somos la oveja negra de la sociedad o como aquél hijo rebelde que aparece por arte de gracia en todas aquellas familias con muchos hijos. De hecho, esto ha ocurrido siempre, el problema es la invasión del egocentrismo en nuestras vidas desde que tenemos uso de razón, nos damos más importancia de la que debiéramos. Y es que el ser humano es demasiado pedante y se pasa la vida intentado justificar lo injustificable con teorías ortodoxas y demasiado académicas. Pero la culpa de todo la tienen los medios de comunicación ése Dios omnisciente que imparte los cincuenta mil mandamientos a base de noticias que recurren al miedo, el sensacionalismo y la ciencia ficción de las emociones. Cuando aparece en el diario una noticia bajo el titular de “Aprende a ligar”, invita a las chicas de entre 13 y 16 años a «mejorar sus técnicas de ligue» es posible que llame la atención de más de una persona, especialmente, si eres mujer. Por gracia o por desgracia a las mujeres siempre nos tienen y nos han tenido, a lo largo de toda la historia, demasiado bien consideradas. Ahora hemos llegado al punto que nos tienen que enseñar a ligar con los hombres como en la época de nuestras avuelas. Volvemos a retroceder al milenio, siglo y década pasada en que a las mujeres les impartían los cursillos para no perder la compostura. Como las niñas de 14 años ya han perdido esos bellos modales de sus abuelas, se les tiene que volver a enderezar, una vez perdida esa dulce y empalagosa identidad femenina que tanto seducía al sexo opuesto. Por ese motivo, como las mujeres cada vez somos más autónomas en algunos ámbitos, aunque no en todos y, en consecuencia, los chicos están más desconcertados. Ellos se sitúan en la franja límite de unos roles de comportamiento que antiguamente estaban muy marcados y prefijados. De éste modo, éste tipo de campañas van dirigidas al público femenino para que ellas ayuden al sexo opuesto a darles un aliento de esperanza de ese que sus abuelas dominaban perfectamente.

"Siempre hay que estar ebrio. Eso es todo: tal es la única cuestión. Para no sentir el horrible fardo del Tiempo, que os quebranta los hombros y os doblega hacia el polvo, es menester que os embriaguéis sin tregua.
¿De qué? De vino, de poesía o de virtud, a vuestro antojo. Pero embriagaos. Y sí alguna vez , en las gradas de un palacio, sobre la verde hierba de un barranco, en la sombría soledad de vuestro aposento, os despertáis, con vuestra embriaguez ya desvanecida o disminuida, preguntad al viento, a la ola, a la estrella, al pájaro, al reloj a todo lo que huye, a todo lo que gime, a todo lo que rueda, a todo lo que canta, a todo lo que habla, preguntad qué hora es; y el viento, la ola, la estrella, el pájaro, el reloj, os responderán: ?!Es hora de embriagarse! Para no ser los esclavos martirizados del Tiempo, embriagaos; ¡sin cesar embriagaos! De vino, de poesía o de virtud, a vuestro antojo...."

Charles Baudelaire.

Premis Blanquerna

Aquesta dona
de pell finament transparent
i gestualitat sumisa
és el primer exemple
de princesa endulcrada
que ha servit com a base de comportament
per a moltes generacions.
Ha ensenyat a la feminitat linal,
tendra i masclista
del món de les nenes de porcelana,
què és la POLIGAMIA FEMENINA.

Quan era petita deia
que de gran es casaría
amb un mim perquè la mimés.
Ara que ja és gran...

Per fí a aconseguit el seu somni,
ell descansa al seu estòmak.

Reportatge: Pinzellades eròtiques de Picasso

És habitual que, avui en dia, els mitjans de comunicació ens submergeixin a l'interior d'un món de color de rosa, Ana Obregón, Belén Esteban, Paquirrín, la Duquesa de Alba, etc, són alguns dels personatges que, de ben segur, apareixen cada nit al menjador de casa nostra fent-nos còmplices de les seves històries amoroses. I és que l' absurditat de l'existència humana es cosifica de manera alarmant. La percepció que tenim de nosaltres mateixos i del món que ens envolta, s'integra i és desenvolupa en una linealitat espessa i aborrida basada en la buidor interior. Tan bon punt engeguem el televisor, comprem un diari o encenem la ràdio, ens trobem amb els “originals” personatges que és repeteixen com a instantànies subliminars durant tot el dia, per més que ens indignem, al final, acabem sabent més coses de les seves vides del què desitjaríem. Les audiències es disparen, devorant les petites i grans misèries d'unes vides, suposadament interessants i exemplars, unes vides de seducció, erotisme i sexe. Aquests personatges que s'infiltren a casa nostra, és molt provable, que mai gaudeixin d'una vida tan interessant, com la d'alguns dels artistes que ens van fer estudiar a l'escola. Diuen que aquells genis creatius, pintors o artistes que han anat apareixent, en compta gotes, al llarg de la història, acostumen a tenir aventures i relacions intenses amb moltes parelles al llarg de la seva vida. Per descomptat Pablo Ruíz Picasso (1881-1973) no n'és una excepció. En aquest sentit, pot considerar-se tot un esdeveniment l'exposició “Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica japonesa”, que el passat 4 de Novembre és va inaugurar al Museu Picasso de Barcelona. Per primera vegada és van mostrar 19 dels 61 gravats japonesos que guardava en secret el propi Picasso, i que ara custodien els seus familiars.

Aquesta exposició d'estampes japoneses de l'artista malagueny, es deu a una exhaustiva investigació sorgida, curiosament, d'una intuïció. Segons ens explica el director del Museu Picasso, Josep Serra, en una de les parets de l'entrada al museu, tot va començar per una visita a una exposició al Barbican de Londres sobre art i erotisme, a la qual el museu havia deixat alguns gravats. Tan bon punt va sortir del museu, després d'haver contemplat algunes de de les estampes japoneses, va pensar que hi havia alguna cosa familiar entre elles i les de Picasso, així doncs, quan va tornar a Barcelona, van trobar un peu de pàgina al catàleg de l'exposició en la qual es deia que també havia atresorat 61 gravats japonesos, la majoria eròtics. Després de parlar amb els hereus, van aconseguir que els hi deixessin els gravats, que ara s'exposen per primera vegada, al museu Picasso de Barcelona.

“Imatges secretes. Picasso i l'estampa eròtica japonesa”, el nom amb què es titula l'exposició, s'organitza en dos grans apartats. El primer se centra en el japonesisme que va viure Picasso en la seva joventut, aquest estil havia estat un èxit pels pintors de la generació anterior com Delacroix, Manet, Monet, Van Gogh, Pissarro, Tolousse Lautrec, Degas, Rops, etc.

A Barcelona, Picasso es reunia amb un petit grup d'amics a una taverna modernista, Els Quatre Gats (1897-1900), tanmateix, aquest espai d'oci pels artistes, mai s'ha considerat pròxim al japonessisme perquè Picasso es va encarregar de desmentir que s'hagués interessat per una moda tant massificada en aquells temps. I és que l'esperit de Picasso era innovador i transgressor i no volia aferrar-se a allò imposat i permanent. D'altra banda, és innegable que va ser en aquesta casa catalana impregnada per l'ambient aquilotat de pinzellades vigoroses d'imaginació, d'estètica semblant als vells cabarets de París, freqüentada per músics, literaris i artistes com: Rusiñol o Nonell entre d'altres, on el japonessisme va deixar la seva gran petjada.

Al 1904, l'ambient bohemi de la ciutat de Paris, tacava amb taques d'oli de diferents colors, la vida de l'artista malagueny instal·lat al Beteau-Lavoir. En aquesta petita casa del carrer Ravignan va anar ampliant el seu cercle social, limitat fins a les hores, als artistes catalans que també vivien a París. Picasso va crear un grup d'intel·lectuals i artistes anomenat la bande à Picasso. Els freqüents canvis d'estil, la vitalitat, el ritme, la metamorfosis amb la que transformava tot allò que pintava, l'harmonia estàtica i la percepció oriental, eren algunes de les característiques que ens serveixen per adonar-nos que la producció Picassiana s'allunya considerablement dels artistes japonesos. Són aquets petits detalls els que ens transmeten que Picasso, trencava amb allò establert i gaudia més experimentant coses que els altres pintors encara no havien pensat ni imaginat. Tot i que, el jove Picasso hagués estat influït indirectament per les estampes japoneses, no va ser aliè a aquest gust per la línia estilitzada i els colors plans que tant van captivar als post-impresionistes.

Les estampes que s'han exposat aquets dies al museu Picasso, recorden a l'art oriental dels Shunga. Imatges atrevides i exagerades en què les dimensions dels sexes, representaven el moment d'amor entre els senyors Samurai amb cèlebres cortesanes de l'època o joves mossos. Estaven en relació amb la literatura i els esdeveniments històrics del Japó imperial en aquesta època. No existien restriccions quant a gustos i preferències, perquè hi ha il·lustracions de parelles heterosexuals, amor entre homes, amor entre dones, trios i, fins i tot, sexe grupal.

Amb tot, en aquest apartat, el més curiós és la influència que va tenir entre els artistes europeus, un famós gravat shunga “Bucejadora i Pop” de Katsushika Hokusai, en el qual una dona té relacions eròtiques amb un enorme pop. Parteix de la llegenda de Taishokan, una dona que recupera una preciada joia del fons marí. Al segle XVII i XIX és va parodiar la llegenda amb nombroses representacions en què un pop gegantí practicava el culilingus a una dona i, d'altres, en què la perseguia. Partint d'aquesta base, molts artistes Europeus, al segle XX, no van poder resistir la temptació de representar aquesta escena.

Picasso, amb la seva característica creativitat va canviar el pop per una original sípia amb uns tentacles llargs i dinàmics. Podem observar com el pintor utilitza un cromatisme característic per a poder resaltar les parts més eròtiques que suggereix el dibuix, els mugrons de la dona són de color roig, com també els ulls, la vagina i la part final dels tentacles de l'animal. Tot aquest conjunt estableix una relació psicològica perquè, els espectadors, indirectament, facin una subtil i eròtica relació entre els elements.

En Josep Maria Moreno Florez, llicenciat en història de l'art per la universitat de Barcelona, i especialitzat en Picasso, explica que aquest quadre va ser tant representat per diferents artistes perquè el pop és un animal que simbolitza l'erotisme i el que millor expresa la força de l'acte sexual. També afirma que a Picasso li agradaven molt les dones, tant que van ser vuit les que van passar per la seva vida, “L'art mai és cast, s'hauria de prohibir per als ignorats i ingenus, no posar mai en contacte amb ell als qui no estiguin suficientment preparats. Sí, l'art és perillós. O si és cast, no és art.”, aquesta és una reflexió de Picasso, escrita a les parets del museu, alertant als espectadors més recatats. Picasso representava les seves obres amb un alt contingut sexual des que era petit. Els llibres de text de quan anava a l'escola estaven farcits de dibuixos fets a l'atzar, amb un alt contingut eròtic, des de els seus primers contactes amb la sexualitat fins al final de la seva vida, l'artista va conservar sempre el seu rol com a voyeur. I és que d'una manera o d'una altra, ningú ens podem salvar d'aquest rol a la vida, tot i que els artistes tenen la fama de detallistes, mentides i psicòlegs innats.

Actualment, vivim en un món en què la sexualitat és dinàmica, i subjecte a un constant desenvolupament d'acord amb la nostra mentalitat, no obstant això, a inicis del segle passat, la sexualitat encara era vista com un tabú i, encara més per a la dona. Per la mateixa època, Segismund Freud va donar a conèixer les seves revolucionàries teories sobre la sexualitat i, especialment, el contrast de sentiments contraris, Eros i Tanatos, pulsió de vida i pulsió de mort, sentiments antagònics inseparables que ens acompanyen al llarg de la nostra vida, és com entestar-nos a separar llenguatge del pensament o llegir aquest reportatge sense pensar.

Al segle XXI és possible que ens parem a pensat quin és el motiu que ens desperta aquesta curiositat per visitar obres eròtiques en un museu, si vivim en un constant bombardeig de pornografia als mitjans de comunicació i, sobretot, a internet. Per a molts espectadors, l'art és un refugi que transmet implícitament secrets i suggerències, són secrets que s'amaguen als traços i a les línies que només la nostra sensibilitat ens permet apreciar. Avui no tenim problemes amb prohibicions de pràctiques sexuals, tot al contrari, la massificació d'allò sexual trenca la frontera i desperten la libido i la morbositat, només cal que mirem una estona programes com Salsa Rosa, Dónde estás corazón, Sálvame, etc, en què, suposats periodistes creen mons fantàstics a través de la morbositat i el sensacionalisme. Picasso va dir que l'art i la sexualitat eren el mateix perquè “l'art només pot ser eròtic”, possiblement, arran d'aquesta exposició i anècdotes de la seva vida, el món Picassià ens pugui despertar un nou i estrany sentiment pels programes del cor.

Sovint, les dones que pintava als seus quadres, significaven per a ell alguna cosa més que una simple model, l'artista invertia les normes del retrat, exercint una absoluta llibertat sobre la tela, aquelles dones que un dia van passar per la seva vida, no sabien que quedarien pintades en la perpetuïtat dels quadres d'un geni. És complicat parlar de la vida amorosa d'aquest geni perquè van ser moltes dones les que van passar per la seva història. Totes les seves amants van contribuïr a engrandir la seva llegenda i aclarir la seva imatge mítica, la de l'artista seductor, dominant i fins i tot cregut, que exercia una fascinació irresistible. Gairebé, tota la seva producció artística se centra en la figura femenina com a eix vertebrador de les seves obres, que anava evolucionant amb els canvis de l'autor.

Picasso va poder apreciar en la figura femenina una forma única d'entendre la vida, amb els seus detalls, personalitats, sentiments, tarannà i plasmar-los sobre el llenç. Va pintar-les de moltes maneres, postures, colors, etc, tot i això, amb el pas del temps, va anar transformant les seves imatges en figures poc reconeixibles.

Una de les seves amants, Madeline, va acompanyar-lo i va posar per a ell durant l'època blava. Amb ella, l'artista va viure la mort d'un fill que no va néixer, Madeline va avortar i Picasso va reflectir aquell dramàtic succés en diversos dibuixos. Temps més tard, l'agost de 1904 va conèixer a una dona esquifida, de cabells llargs i vermellosos, anomenada Fernande Olivier, amb ella es va aïllar per un temps a l'estudi de Paris Beteau-Lavoir, fruit d'aquell període difícil el rostre de Fernande pot apreciar-se, entre uns altres més, en el seu quadre “Els demoiselles d'Avignon”. Fins que un dia, Picasso, va conèixer a l'amiga de Fernande, Eva Gouel, coneguda per tothom com a Marcelle Humbert, aquesta dona amagava el seu passat, sota una façana delicada i amable, una gran fredor i misteri. A l'Eva li va dedicar un dibuix cubista “Nu femení” de 1912, que duu l'esment “Je t'aime Eva”. Malauradament, l'Eva va morir de càncer a 1915, i Picasso, va començar a buscar una altra dona que entengués que, per a ell, el seu treball era el més important, i, en conseqüència, no li fes nosa. De fet, la recerca havia començat estant Eva malalta a l'hospital, l'artista va viure un apassionat romanç amb Gaby Despeyre, i també amb Irene Lagut, ambdós casos va ser rebutjat en els seus projectes matrimonials, fins que va conèixer a l'Olga Kokhlova, la seva primera esposa, amb ella va iniciar una nova etapa artística i existencial, de tornada al classicisme, deixant enrere el cubisme. Però Picasso sempre inquiet, sempre en permanent recerca, detestava la rutina i va durar ben poc la relació amb l'Olga, ballarina dels Ballets russos, amb qui va tenir un fill, Paulo, i a qui va deixar per una jove menor d'edat. Marie Thérèse, la jove, de 17 anys, va aconseguir embruixar a aquell artista poderós i vital, una relació intensament dolça i sensual situada en l'eix de la seva època surrealista, de la qual va néixer una filla, Maya. Però una vegada més, Picasso s'enamora de cop i volta i apassionadament d'una altra dona, Dora Maar, fotògrafa vinculada al surrealisme. Amb ella va haver passió, audàcia i intel·ligència, i al final, dolor i turment, d'algú que va adorar a l'artista, i va arribar a dir “Desprès de Picasso, només Deu”. Picasso la va immortalitzar, amb La dona amb el llum, d'una de les seves obres més conegudes i impactant, el “Guernica”. AL final de la seva relació, solitud i silenci, fins a la seva mort als 90 anys. La raó del final amb Dora, jove de 23 anys, vitalista, intel·ligent i independent, va abandonar al geni després d'haver tingut dos fills amb ell, Claude i Paloma. Es diu que Francoise va dir “A poc a poc vaig adonar-me'n que el calor humà era una cosa que no podia esperar de Picasso”. El geni que havia arribat a la maduresa, als seus 72 anys, va semblar haver trobat en Jacqueline Roque, de 27 anys, per fi, algú que visqués únicament per a ell, que, finalment, entengués que per a ell no existia ningú, ni res més important que el seu treball. Es va convertir en la seva permanent protectora, sempre pendent de Picasso fins a la seva mort, una mort que mai va superar, i pel que, tretze anys més tard, es va suïcidar d'un tret de pistola. Jacqueline havia dit de l'artista que era “el seu sol i el seu Déu”.

Pablo Ruiz Picasso, un geni irresistible i seductor empedreït, masclista i autoritari, que va anteposar el seu art a qualsevol dona, un amant apassionat per la vida que anteposava el seu art per sobre d'ella, un visionari, un home, un artista que va néixer, va viure i va morir sempre jove. L'exposició ens mostra unes estampes japoneses dels segles XVII, XVIII i XIX, com fetitxes secrets i ocults, que amaga un adolescent en algun lloc sota el matalàs. També l'impacte sexual que pren com a referència per a construir una part de la seva obra, una obra marcada per l'erotisme i la sensualitat. Picasso ens convida a ser una mica voyeurs, i mirar a través d'una porta entreoberta, una porta que ens obre un dels genis més importants i transcendents del segle XX.

"Usted tampoco podría ser una alcachofa, por que incluso las alcachofas tienen corazón". Amelie

La conclusión, es clara y contundente,
la condenaron por su chifladura
a convivir con la gente, vestida de cordura.
Por construir castillos en el aire a pleno sol,
con nubes de algodónen un lugar,
donde nunca nadie pudo llegar usando la razón.

Oh, gavina voladora,
que voltejes sobre el mar,
i al pas del vent mar enfora
vas voltant fins arribar
a la platja solejada
platja de dolços records

La Russell

Los macarras
de la moral.
...
Anunciando apocalipsis
van de salvadores
y si les dejas te pierdes
infaliblemente.
Manipulan nuestros sueños
y nuestros temores,
sabedores de que el miedo
nunca es inocente.

Hay que seguirlas a ciegas
y serles devoto.
Creerles a pies juntillas
y darles la razón
que: "El que no se quede quieto
no sale en la foto..."
"Quien se sale del rebaño,
destierro y excomunión".

Si no fueran tan temibles
nos darían risa.
Si no fueran tan dañinos
nos darían lástima.
Porque como los fantasmas,
sin pausa y sin prisa,
no son nada si les quitas
la sábana.

J.M.Serrat