Demòcrit ( 460-370 a.C.) va esser el quart filòsof de la natura i pensava que tota la naturalesa estava formada per àtoms, que definia com a peces eternes i immutables. Aquets àtoms eren indivisibles, fixos i sòlids, però no tots eren iguals. Per això quan s'ajuntaven uns quants àtoms podien formar des de una flor, fins a un ull de cavall.
Sòcrates ( 470-399 a.C.) tenia un tipus especial de fer conèixer la seva visió del món, així que ell, envers d'escriure textos o intentar adoctrinar a la gent amb els seus pensaments, es feia passar per un home ignorant i anava fent preguntes a la gent, de tal manera d'agafar les respostes que ell pensava que eren més certes i després al final corregia les errades demostrant la seva intel·ligència.
Per això, Sòcrates pensava que mai s'havia d'aturar de conèixer més coses. És a dir, que va esser dels primers filòsof racionalistes, que pensaven que el coneixement era la base de la raó humana. D'aquí prové una de les frases més cèlebres de la filosofia que va dir Sòcrates: “només sé que no sé res”. Una altre frase seva és: “qui sàpiga el que està bé, farà el bé”, amb això volia dir que una persona per assolir la felicitat mai faria coses que entengués per dolentes. Però no totes les persones tenen el mateix criteri sobre el que està bé i el que està malament.
Plató (428-347 a.C.) pensava que tots els elements de la natura (homes. animals, plantes...) eren una còpia imperfecte d'un patró original que existien en un altre món, el món de les idees. Per tant Plató deia que la realitat està dividida en dues parts, un és el món sensible, on tot flueix; i l'altre, és el món de les idees, on tot és etern i immutable.
Plató deia que les persones estaven compostes per ànima i matèria i que aquesta ànima provenia del món de les idees, però una vegada instal·lada en el cos de la persona, perdia tota la seva perfecció i ansiava tornar al món de les idees, per això les persones flueixen i son efímeres, com totes les coses del món intel·ligible.
Aristòtil ( 384-322) va esser l'extrem oposat de Plató, mentre Plató pensava en el món perfecte de les idees, Aristòtil es va centrar en el món real i va començar a estudiar-lo.
Fou un gran científic i va esser el que va començar a utilitzar la terminologia que avui s'empra per la ciència. No creia que existís el món de les idees, ja que deia que la idea lliri no tenia un motlle en un món paral·lel al nostre, sinó que les persones després de veure moltes plantes iguales (lliris) els hi havien posat aquest nom.
Segons Aristòtil, els éssers vius estan compostos per matèria i forma, la matèria ve a ser el “físic” i la forma, és la seva forma d'actuar. Per tant, quan l'ésser viu es mor, s'en va la forma, però no la matèria. De totes formes, la matèria ja no pot ser un esser perquè ja no té forma.
Els estoics:
Ciceró ( 106-43 a.C.) va esser el primer filòsof que va formular el concepte d'humanisme, és a dir, de l'home com a centre de l'univers.
Més tard, Sèneca, qui va dir que “l'home és sagrat per a l'home”
Els epicuris:
Epicur (341-270 a.C.) pensava que si s'abusa de les coses bones, poden dur conseqüències fatals, per això pensaven que la millor forma d'afrontar la vida era l'autodomini, també deia que les persones son capaces de planificar la seva vida i prescindir d'una petita cosa durant un temps i així al cap d'estona en tens alguna altre de millor. Combinava les seves teories amb la teoria de Demòcrit, que tot està compost per àtoms.
Neoplatonisme
Plotí (205-270 a.C.) va adoptar les idees de Plató (neoplatonisme) i pensava que el món estava dividit en dues parts, una era la il·luminada, la perfecte, i l'altre era l'obscuritat completa. Segons Plotí la part il·luminada ( que anomenava l'U o Déu) il·lumina l'ànima i l'obscuritat representa la matèria.
Filòsofs Medievals Agustí d'Hipona (353-430) es va basar en les idees de Plató però mesclant-les amb el cristianisme. Sant Agustí manté que Déu va crear el món, però que aquesta idea sempre havia existit en la mentalitat divina ( món idees). Pensava que Déu era el portador del bé, mentre que el mal provenia dels homes. Sant Agustí pensava que l'home era un ésser espiritual, amb un cos terrenal, però amb una ànima que algun dia podria arribar a conèixer Déu, però que aquest privilegi només el tendrien uns quants elegits. Per això tothom havia d'obrar bé per tenir més possibilitat d'esser un d'aquets elegits.
Sant Tomàs D'Aquino (1225-1274) si Agustí adoptava idees de Plató, Sant Tomàs va agafar-les d'Aristòtil. Creia que hi havia dos camins per arribar a Déu, un era mitjançant la raó i el coneixement (Aristotelisme) i l'altre mitjançant la fe. Indiscutiblement el de la fe era el més segur.
Els racionals
Descartes (1596-1650) tenia la idea de desfer tota la filosofia anterior a ell i començar de zero. Segons ell per aconseguir una bona filosofia, s'havia de partir d'unes idees senzilles però clares i segures i a partir d'aquestes anar-ne construint d'altres de complexes. Així el raonament final seria segur i sòlid.
Segons Descartes hi ha dues substàncies,una és l'ànima, que no ocupa lloc, és abstracte i l'altre és la matèria o extensió, que aquesta sí que ocupa lloc en un espai i en un temps. Segons Descartes aquestes dues substàncies venien de Déu, que era el ser perfecte, i que les dues eren independents l'una de l'altre. Les persones tenen ànima, els animals no, ells només tenen matèria. Els homes tenen la possibilitat de comportar-se racionalment, enfront dels animals, això fa que l'ànima sigui més important que el cos.
Descartes defensava la raó com a únic mitjà del coneixement.
Spinoza ( 1632-1677) era monista, és a dir, pensava, al contrari que Descartes, que l'ànima i el cos són indivisibles. Spinoza va esser expulsat del seu país i quasi assassinat per criticar la Bíblia i intentar fer una estudi objectiu d'aquesta. Ell pensava que Déu no era una força externa encarregada de fer funcionar el món, sinó que deia que Déu era tot. Déu està en la natura. Els animals són Déu, les plantes són Déu i les persones són Déu, els seus pensaments també són Déu...
Spinoza diu que només hi ha un ésser que sigui ell mateix i la seva pròpia causa i que actui amb completa llibertat, Déu. En canvi tots els altres ésser actuen influenciats per Déu.
Filòsofs Empiristes
Locke ( 1632-1704) pensava que tot coneixement provenia dels sentits i de l'experiència. Els éssers humans neixen amb la ment amb blanc, no saben res, tot el que aprenen ho van adquirint al llarg de la seva vida amb les vivències. La consciència contínuament rep informació -sensacions, idees simples- però també aquestes idees simples es van desenvolupant amb el raonament, el dubte...
També distingeix entre qualitats primàries, com el pes, la grandària, que són iguals per a tothom; i les qualitats secundàries, l'olor, el gust, el color, que són variables, ningú les percep igual.
Hume ( 1711-1776) afirmava que l'home tenia diferents tipus de percepcions, les impressions o les idees. Amb impressions es referia a la immediata percepció de la realitat, i parla d'idees com al record d'una impressió. Explica que hi ha idees i impressions simples i compostes, i que per tant les impressions compostes estan formades per simples i que una idea composta sempre ve d'una idea simple, però que una idea simple sempre prové d'una impressió, ja sigui simple o composta. Hume nega l'existència de Déu.
Berkeley ( 1685-1753) Pensava que totes les nostres idees del món material tenen una causa fora de la nostra pròpia consciència i que aquesta causa és Déu.
Kant (1724-1804) estava d'acord amb els racionalistes perque deia que en la nostra raó hi ha punts importants que determinen la nostra manera d'ésser, però també estava d'acord amb els empiristes perque pensava que el nostre coneixement, prové en part dels nostres sentits. També deia que tot allò que percebem, ho percebem en un temps i en un espai determinat, que no podem canviar, i aqueixa qualitat és innata. Per tant aquestes qualitats són de la raó, de la pròpia persona, i no del món, cada persona té el seu propi temps i el seu propi espai.
Igual que Hume, pensa que no podem percebre el món en sí, sinó que percebem el món així com és per a nosaltres.
Hi ha dues condicions de com les persones perceben el món, la condició exterior, amb la qual no podem saber res fins que ho percebem; i la condició interior, que és tot lo que percebem com a succés en l'espai i en el temps.
Hegel ( 1770-1831) intentant explicar el perquè del coneixement humà, va dir que la veritat no era presa de la raó o dels sentits, sinó que la veritat anava canviant de generació en generació. Per tant, no hi havia cap veritat eterna ni cap raó eterna.
I per això pensa que amb el pas del temps els coneixements humans s'ha anat ampliant, i el llibre posa l'exemple d'un riu, que quan neix es estret, però a la seva desembocadura és molt més ample.
Marx (1818-1883) la seva filosofia té un objectiu polític i pràctic. És el filòsof que més importància política ha tingut. I pensava que el materialisme determina la societat, és a dir, que la història canvia i va cap endavant perquè les forces econòmiques són les que fan canviar
Marx es va fitxar en les condicions infrahumanes dels treballadors de l'època i com els capitalistes s'anaven enriquint, per això defensava el comunisme. Però Marx pensava que el capitalisme s'anava autodestruint perquè de cada vegada el capitalista es feia més ric, comprava més maquinària i necessitava menys obrers, per tant, més atur, i això duia a revolucions per part del proletariat. Per tant els mitjans de producció passen a ser dels proletaris i s'arriba a una societat sense classes, on tot es de tots i aquí neix el comunisme.
Freud (1856-1939) pensava que són els nostres instints els que decideixen el que pensem, però a mesura que anem creixent la nostra ment pot reprimir els instints.
Per això es fixen en la nostra ment les idees morals de quan tenim desitjos impropis i per tant fer sorgir en nosaltres el sentiment de culpabilitat. D'aquí ve el conflicte entre els desitjos i la culpabilitat.
Sòcrates ( 470-399 a.C.) tenia un tipus especial de fer conèixer la seva visió del món, així que ell, envers d'escriure textos o intentar adoctrinar a la gent amb els seus pensaments, es feia passar per un home ignorant i anava fent preguntes a la gent, de tal manera d'agafar les respostes que ell pensava que eren més certes i després al final corregia les errades demostrant la seva intel·ligència.
Per això, Sòcrates pensava que mai s'havia d'aturar de conèixer més coses. És a dir, que va esser dels primers filòsof racionalistes, que pensaven que el coneixement era la base de la raó humana. D'aquí prové una de les frases més cèlebres de la filosofia que va dir Sòcrates: “només sé que no sé res”. Una altre frase seva és: “qui sàpiga el que està bé, farà el bé”, amb això volia dir que una persona per assolir la felicitat mai faria coses que entengués per dolentes. Però no totes les persones tenen el mateix criteri sobre el que està bé i el que està malament.
Plató (428-347 a.C.) pensava que tots els elements de la natura (homes. animals, plantes...) eren una còpia imperfecte d'un patró original que existien en un altre món, el món de les idees. Per tant Plató deia que la realitat està dividida en dues parts, un és el món sensible, on tot flueix; i l'altre, és el món de les idees, on tot és etern i immutable.
Plató deia que les persones estaven compostes per ànima i matèria i que aquesta ànima provenia del món de les idees, però una vegada instal·lada en el cos de la persona, perdia tota la seva perfecció i ansiava tornar al món de les idees, per això les persones flueixen i son efímeres, com totes les coses del món intel·ligible.
Aristòtil ( 384-322) va esser l'extrem oposat de Plató, mentre Plató pensava en el món perfecte de les idees, Aristòtil es va centrar en el món real i va començar a estudiar-lo.
Fou un gran científic i va esser el que va començar a utilitzar la terminologia que avui s'empra per la ciència. No creia que existís el món de les idees, ja que deia que la idea lliri no tenia un motlle en un món paral·lel al nostre, sinó que les persones després de veure moltes plantes iguales (lliris) els hi havien posat aquest nom.
Segons Aristòtil, els éssers vius estan compostos per matèria i forma, la matèria ve a ser el “físic” i la forma, és la seva forma d'actuar. Per tant, quan l'ésser viu es mor, s'en va la forma, però no la matèria. De totes formes, la matèria ja no pot ser un esser perquè ja no té forma.
Els estoics:
Ciceró ( 106-43 a.C.) va esser el primer filòsof que va formular el concepte d'humanisme, és a dir, de l'home com a centre de l'univers.
Més tard, Sèneca, qui va dir que “l'home és sagrat per a l'home”
Els epicuris:
Epicur (341-270 a.C.) pensava que si s'abusa de les coses bones, poden dur conseqüències fatals, per això pensaven que la millor forma d'afrontar la vida era l'autodomini, també deia que les persones son capaces de planificar la seva vida i prescindir d'una petita cosa durant un temps i així al cap d'estona en tens alguna altre de millor. Combinava les seves teories amb la teoria de Demòcrit, que tot està compost per àtoms.
Neoplatonisme
Plotí (205-270 a.C.) va adoptar les idees de Plató (neoplatonisme) i pensava que el món estava dividit en dues parts, una era la il·luminada, la perfecte, i l'altre era l'obscuritat completa. Segons Plotí la part il·luminada ( que anomenava l'U o Déu) il·lumina l'ànima i l'obscuritat representa la matèria.
Filòsofs Medievals Agustí d'Hipona (353-430) es va basar en les idees de Plató però mesclant-les amb el cristianisme. Sant Agustí manté que Déu va crear el món, però que aquesta idea sempre havia existit en la mentalitat divina ( món idees). Pensava que Déu era el portador del bé, mentre que el mal provenia dels homes. Sant Agustí pensava que l'home era un ésser espiritual, amb un cos terrenal, però amb una ànima que algun dia podria arribar a conèixer Déu, però que aquest privilegi només el tendrien uns quants elegits. Per això tothom havia d'obrar bé per tenir més possibilitat d'esser un d'aquets elegits.
Sant Tomàs D'Aquino (1225-1274) si Agustí adoptava idees de Plató, Sant Tomàs va agafar-les d'Aristòtil. Creia que hi havia dos camins per arribar a Déu, un era mitjançant la raó i el coneixement (Aristotelisme) i l'altre mitjançant la fe. Indiscutiblement el de la fe era el més segur.
Els racionals
Descartes (1596-1650) tenia la idea de desfer tota la filosofia anterior a ell i començar de zero. Segons ell per aconseguir una bona filosofia, s'havia de partir d'unes idees senzilles però clares i segures i a partir d'aquestes anar-ne construint d'altres de complexes. Així el raonament final seria segur i sòlid.
Segons Descartes hi ha dues substàncies,una és l'ànima, que no ocupa lloc, és abstracte i l'altre és la matèria o extensió, que aquesta sí que ocupa lloc en un espai i en un temps. Segons Descartes aquestes dues substàncies venien de Déu, que era el ser perfecte, i que les dues eren independents l'una de l'altre. Les persones tenen ànima, els animals no, ells només tenen matèria. Els homes tenen la possibilitat de comportar-se racionalment, enfront dels animals, això fa que l'ànima sigui més important que el cos.
Descartes defensava la raó com a únic mitjà del coneixement.
Spinoza ( 1632-1677) era monista, és a dir, pensava, al contrari que Descartes, que l'ànima i el cos són indivisibles. Spinoza va esser expulsat del seu país i quasi assassinat per criticar la Bíblia i intentar fer una estudi objectiu d'aquesta. Ell pensava que Déu no era una força externa encarregada de fer funcionar el món, sinó que deia que Déu era tot. Déu està en la natura. Els animals són Déu, les plantes són Déu i les persones són Déu, els seus pensaments també són Déu...
Spinoza diu que només hi ha un ésser que sigui ell mateix i la seva pròpia causa i que actui amb completa llibertat, Déu. En canvi tots els altres ésser actuen influenciats per Déu.
Filòsofs Empiristes
Locke ( 1632-1704) pensava que tot coneixement provenia dels sentits i de l'experiència. Els éssers humans neixen amb la ment amb blanc, no saben res, tot el que aprenen ho van adquirint al llarg de la seva vida amb les vivències. La consciència contínuament rep informació -sensacions, idees simples- però també aquestes idees simples es van desenvolupant amb el raonament, el dubte...
També distingeix entre qualitats primàries, com el pes, la grandària, que són iguals per a tothom; i les qualitats secundàries, l'olor, el gust, el color, que són variables, ningú les percep igual.
Hume ( 1711-1776) afirmava que l'home tenia diferents tipus de percepcions, les impressions o les idees. Amb impressions es referia a la immediata percepció de la realitat, i parla d'idees com al record d'una impressió. Explica que hi ha idees i impressions simples i compostes, i que per tant les impressions compostes estan formades per simples i que una idea composta sempre ve d'una idea simple, però que una idea simple sempre prové d'una impressió, ja sigui simple o composta. Hume nega l'existència de Déu.
Berkeley ( 1685-1753) Pensava que totes les nostres idees del món material tenen una causa fora de la nostra pròpia consciència i que aquesta causa és Déu.
Kant (1724-1804) estava d'acord amb els racionalistes perque deia que en la nostra raó hi ha punts importants que determinen la nostra manera d'ésser, però també estava d'acord amb els empiristes perque pensava que el nostre coneixement, prové en part dels nostres sentits. També deia que tot allò que percebem, ho percebem en un temps i en un espai determinat, que no podem canviar, i aqueixa qualitat és innata. Per tant aquestes qualitats són de la raó, de la pròpia persona, i no del món, cada persona té el seu propi temps i el seu propi espai.
Igual que Hume, pensa que no podem percebre el món en sí, sinó que percebem el món així com és per a nosaltres.
Hi ha dues condicions de com les persones perceben el món, la condició exterior, amb la qual no podem saber res fins que ho percebem; i la condició interior, que és tot lo que percebem com a succés en l'espai i en el temps.
Hegel ( 1770-1831) intentant explicar el perquè del coneixement humà, va dir que la veritat no era presa de la raó o dels sentits, sinó que la veritat anava canviant de generació en generació. Per tant, no hi havia cap veritat eterna ni cap raó eterna.
I per això pensa que amb el pas del temps els coneixements humans s'ha anat ampliant, i el llibre posa l'exemple d'un riu, que quan neix es estret, però a la seva desembocadura és molt més ample.
Marx (1818-1883) la seva filosofia té un objectiu polític i pràctic. És el filòsof que més importància política ha tingut. I pensava que el materialisme determina la societat, és a dir, que la història canvia i va cap endavant perquè les forces econòmiques són les que fan canviar
Marx es va fitxar en les condicions infrahumanes dels treballadors de l'època i com els capitalistes s'anaven enriquint, per això defensava el comunisme. Però Marx pensava que el capitalisme s'anava autodestruint perquè de cada vegada el capitalista es feia més ric, comprava més maquinària i necessitava menys obrers, per tant, més atur, i això duia a revolucions per part del proletariat. Per tant els mitjans de producció passen a ser dels proletaris i s'arriba a una societat sense classes, on tot es de tots i aquí neix el comunisme.
Freud (1856-1939) pensava que són els nostres instints els que decideixen el que pensem, però a mesura que anem creixent la nostra ment pot reprimir els instints.
Per això es fixen en la nostra ment les idees morals de quan tenim desitjos impropis i per tant fer sorgir en nosaltres el sentiment de culpabilitat. D'aquí ve el conflicte entre els desitjos i la culpabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada