He intentat dibuixar-te amb una mica de sentit. És difícil intentar-ho quan les raons es queden flotant i els vidres esmolats encara poden trencar la bossa on a vegades es guarda l'amor. Normalment, les paraules, el vocabulari tenen deficiències impossibles d'omplir. En aquets moments, esperant en un racó de la meva conciència infinita, intento consolar aquells pensaments que apareixen obliquament parlant-me de realitat. He descobert moltes maneres d'esgarrapar per trencar allò que m'envolta, quan cohesiono el negre del gaussià, amb els dits molls d'ombres verges.
Et trobo, et sento, et tinc a prop meu, però no t'escolto, només automatitzo les meves accions al mateix ritme que la teva amagada mirada em penetra, sense permís, l'ànima insignificant i tacada de pols. Les meves esponjoses mans comencen a envernissar-se amb el mateix color que sura cap a l'exterior de l'anatòmica presencia del teu cos, tacant el llenç de pintures d'amor, roges com la sang. No t'espantis! No cridis! No cal que et repeteixi que aquest escenari és una obra d'art, tu ja ho saps i no m´equivocaria si et digués que el teu mesquí i ordenat cervell potser m'interpreta millor. Quan acabi aquest treball, vull que sàpigues que et trauré l'antifaç negre voltat de lluentines que t'amaga les pupil·les atzurs com la matinada antiga en què ens vam conèixer. Per això, esperaré fins al final, no voldria que la meva mirada et recordés, en aquestes condicions, sobretot en tardes com aquestes, quan jo et parlo, però no m'agrada fer esforços al que no és creació. No tinc cap manera d'enfocar-te més que imaginant-te en tons apagats, que han disfressat els fantasmes del temps, en aquestes circulars parets plenes de poesia. Ja he superat escenes com aquestes, i és difícil que les imaginis. Estic cansada de superar les derrotadores parts de mi mateixa en cada racó.
Potser alguna vegada vaig pensar que tu m'acompanyaries, romandries despert al meu cantó, veient la pel·lícula dels diumenges sota el so de pluja picant contra els finestrons. La melodia que em vas dedicar, una balada italiana a París, sols tu i jo, em reescriu la teva veu persuasiva recitant liquides insinuacions d'amor. Ja vaig per la setena línia, traç o semirecta mal vestida des del coll fins a l’estomac, i la mà no respon, sóc una persona molt impressionable i això no se'm dóna bé. Tinc por que aquest temps sense el teu somriure em penetri l'ànima i m'acompanyi fins a la mort. Tinc pensades dues opcions que dubten pel desenllaç d'aquest quadre d'amor a l'art, és només per donar-li una mica de color als sentiments, res més. Serà l'obra més impactant de la història. La primera opció seria una obra d'estil “retro”, guardaria la figura inanimada del teu cos en fines capes, ben tallades a la capsa freda, l'anomenaria Walt Disney i així podria esdevenir novament amb tu, em moriria d'odi i d'amor mirant els teus ulls de primavera i sentiria rancor per estimar-te. Però la vida seria molt tonta si em deixes tenir-te, d'aquesta manera, no valoraria aquest instant d'espai buit parlant amb tu. L'altra opció seria crear una simfonia espectacular de colors en planta, barrejaria olis càlids amb la nostra sang al ritme de la simfonia de Mozart, finalment quedaria la típica obra psicòpata amb suïcidi al desenllaç i poc original.
Ara, em sento com una nena que li entrega la seva carta als reis mags per demanar-los els meus somnis i consell per a un quadre com aquest, inútil i sense resposta. M'he cansat d'una goma que no esborra el sentit de temps flotant sobre tu. Bé, ja veig que no penses contestar-me, sempre igual, tu i els silencis. Perquè no em dius res, és que ja no m'estimes? No et recordes que vas ser tu qui em va abandonat, sense cap explicació vas marxar una matinada fosca.
Què pensaves, que et deixaria escapar? Segurament no saps que els ulls no se'm tanquen a les nits, que les mans em tremolen quan et veig imprimit en un paper, que la lletra em cau i fins i tot sembla que ara parlo sola. Suposo que és millor pensar molt bé les coses abans de fer-les, saps prou bé que no m'agrada la gent impulsiva i ja t'havia advertit. Però, esclar, havies d’acabar fent de les teves als hotels de tota la ciutat. A quantes dones vas captivar, a part de qui tu saps? Potser elles t'estimaven encara més que jo. Ho dubto. No sé perquè vam signar aquells papers, perquè vam separar les nostres vides. A vegades oblido tota la història, és normal, el cervell acostuma a eixugar les històries brutes. Si no la haguès conegut, si no me la haguéssis presentat potser res d’això hauria passat. Als meus quaranta anys i comportant-me com una criatura. Has vist com ens mira la gent? A vegades m'agradaria fer-me invisible o anar-me'n a viure en un convent, així m'estalviaria creuar-me amb mirades que no formen part d'aquesta història. Sembla que no tinguin vida pròpia i es transformen en puces que s'alimenten de les històries dels altres.
Prou! No em miris d'aquesta manera, a mi no m'enganyes amb aquests ulls atents, fixats a les meves paraules. Ja és massa tard, no creus? El teu encant és una bomba carregada de somnis i promeses esperant amb innocència un demà. El teu rellotge de promeses és va parar trencant les parts més exactes dels mecanismes del meu cor. Realment em sap greu no entendre la teva traïció, però les dones hem de netejar el món d'homes com tu. Perdona! Que t'he fet mal? Ja saps que estic enamorada de la teva mirada, no em guardis rancor per agafar-te prestats els teus ulls. En faré un collar, t’hauria agradat, llàstima que no el puguis veure. Ara no creguis que jo acostumo a fer aquestes coses, només ho faig perquè em vas dir que tot el que era teu, no és cert? Doncs ella és meva i creies que me l'havies robat. La passió només tacava amb verí les vostres carícies. El meu amor per ella ja estava prefixat. Amb tu era una altra cosa. Però com vaig ser tan tonta? com no vaig adonar-me'n abans. Aquells moviments reculant a la teva presència, les mans repetint constants moviments buits i l’olor del seu perfum. Sort que l’honestedat no és el teu fort i ara puc actuar com volia, sense remordiments. No pateixis, ella ja ho sap, sap que ets aquí amb mi. Ah! Perdona, que no t'ho havia dit. Sí, seràs la nostra obra.
Recordo com em deies que sempre estaries al meu cantó, però ja no és el mateix, et trobo distant i fred i ja no m'omples com abans. La temperatura del teu cos està baixant i ja no combina a la perfecció amb els colors càlids, ets contradictori en tot el que fas. Estàs aconseguint enfadar-me, és estrany, jo no tinc aquests costums. Potser és pel que diuen que la distància fa l'oblit. Però ja saps que jo no hi crec gaire, en aquestes coses que diu tothom, només perquè són iguals i incertes. No puc consentir que el prestatge s'ompli de màscares de mentides, així que obro una bossa d' escombraries i començo a omplir-la de sentiments oxidats que formen els miralls trencats del teu cos. Lentament i amb cura arrossegant totes les parts del teu cos pel llenç blanc, deixant que t'expresis tu sol. Ho faig perquè t'estimo i no m'importa el que pensis. Cada vegada sóc més fràgil i el teu cos més pesat a l’interior de la bossa, espero que no em tornis a enganyar ara, desprès d'haver-te mort. Agafo la bossa d’escombraries i la col·loco al prestatge on són les teves fotografies, però aquesta vegada, quan les miri, sabré que no estàs amb una altra o amb ella, només amb mi per sempre tancat a l'armari. M'aturo un instant, al mateix temps que encenc el tabac, per observar des de la finestra les fulles càlides i el suau traç que sonoritza l'aire espès quan cauen al buit. Tu ja ets a l'interior del plàstic negre des d'on no em pots veure, estic tranquil·la sabent que et tinc. T'he deixat les mans immòbils, amb els ulls mirant cap a l'infinit. Ara que ja he acabat el meu treball, estic contenta pels resultats, tinc l'esperança que aquest quadre d'amor tingui tan d'èxit com els anteriors. D'alguna cosa m'has servit, a la gent li agrada el color vermell. Sé que tot això algun dia m'ho agrairàs, ara no, perquè no entens el meu art. Comprendràs que tot és culpa teva per haver-me demanat una feina tant important. Per mi ha suposat també un gran esforç i desgast, demà he de fer classe als alumnes de belles arts i ja m'has atabalat.
Et trobo, et sento, et tinc a prop meu, però no t'escolto, només automatitzo les meves accions al mateix ritme que la teva amagada mirada em penetra, sense permís, l'ànima insignificant i tacada de pols. Les meves esponjoses mans comencen a envernissar-se amb el mateix color que sura cap a l'exterior de l'anatòmica presencia del teu cos, tacant el llenç de pintures d'amor, roges com la sang. No t'espantis! No cridis! No cal que et repeteixi que aquest escenari és una obra d'art, tu ja ho saps i no m´equivocaria si et digués que el teu mesquí i ordenat cervell potser m'interpreta millor. Quan acabi aquest treball, vull que sàpigues que et trauré l'antifaç negre voltat de lluentines que t'amaga les pupil·les atzurs com la matinada antiga en què ens vam conèixer. Per això, esperaré fins al final, no voldria que la meva mirada et recordés, en aquestes condicions, sobretot en tardes com aquestes, quan jo et parlo, però no m'agrada fer esforços al que no és creació. No tinc cap manera d'enfocar-te més que imaginant-te en tons apagats, que han disfressat els fantasmes del temps, en aquestes circulars parets plenes de poesia. Ja he superat escenes com aquestes, i és difícil que les imaginis. Estic cansada de superar les derrotadores parts de mi mateixa en cada racó.
Potser alguna vegada vaig pensar que tu m'acompanyaries, romandries despert al meu cantó, veient la pel·lícula dels diumenges sota el so de pluja picant contra els finestrons. La melodia que em vas dedicar, una balada italiana a París, sols tu i jo, em reescriu la teva veu persuasiva recitant liquides insinuacions d'amor. Ja vaig per la setena línia, traç o semirecta mal vestida des del coll fins a l’estomac, i la mà no respon, sóc una persona molt impressionable i això no se'm dóna bé. Tinc por que aquest temps sense el teu somriure em penetri l'ànima i m'acompanyi fins a la mort. Tinc pensades dues opcions que dubten pel desenllaç d'aquest quadre d'amor a l'art, és només per donar-li una mica de color als sentiments, res més. Serà l'obra més impactant de la història. La primera opció seria una obra d'estil “retro”, guardaria la figura inanimada del teu cos en fines capes, ben tallades a la capsa freda, l'anomenaria Walt Disney i així podria esdevenir novament amb tu, em moriria d'odi i d'amor mirant els teus ulls de primavera i sentiria rancor per estimar-te. Però la vida seria molt tonta si em deixes tenir-te, d'aquesta manera, no valoraria aquest instant d'espai buit parlant amb tu. L'altra opció seria crear una simfonia espectacular de colors en planta, barrejaria olis càlids amb la nostra sang al ritme de la simfonia de Mozart, finalment quedaria la típica obra psicòpata amb suïcidi al desenllaç i poc original.
Ara, em sento com una nena que li entrega la seva carta als reis mags per demanar-los els meus somnis i consell per a un quadre com aquest, inútil i sense resposta. M'he cansat d'una goma que no esborra el sentit de temps flotant sobre tu. Bé, ja veig que no penses contestar-me, sempre igual, tu i els silencis. Perquè no em dius res, és que ja no m'estimes? No et recordes que vas ser tu qui em va abandonat, sense cap explicació vas marxar una matinada fosca.
Què pensaves, que et deixaria escapar? Segurament no saps que els ulls no se'm tanquen a les nits, que les mans em tremolen quan et veig imprimit en un paper, que la lletra em cau i fins i tot sembla que ara parlo sola. Suposo que és millor pensar molt bé les coses abans de fer-les, saps prou bé que no m'agrada la gent impulsiva i ja t'havia advertit. Però, esclar, havies d’acabar fent de les teves als hotels de tota la ciutat. A quantes dones vas captivar, a part de qui tu saps? Potser elles t'estimaven encara més que jo. Ho dubto. No sé perquè vam signar aquells papers, perquè vam separar les nostres vides. A vegades oblido tota la història, és normal, el cervell acostuma a eixugar les històries brutes. Si no la haguès conegut, si no me la haguéssis presentat potser res d’això hauria passat. Als meus quaranta anys i comportant-me com una criatura. Has vist com ens mira la gent? A vegades m'agradaria fer-me invisible o anar-me'n a viure en un convent, així m'estalviaria creuar-me amb mirades que no formen part d'aquesta història. Sembla que no tinguin vida pròpia i es transformen en puces que s'alimenten de les històries dels altres.
Prou! No em miris d'aquesta manera, a mi no m'enganyes amb aquests ulls atents, fixats a les meves paraules. Ja és massa tard, no creus? El teu encant és una bomba carregada de somnis i promeses esperant amb innocència un demà. El teu rellotge de promeses és va parar trencant les parts més exactes dels mecanismes del meu cor. Realment em sap greu no entendre la teva traïció, però les dones hem de netejar el món d'homes com tu. Perdona! Que t'he fet mal? Ja saps que estic enamorada de la teva mirada, no em guardis rancor per agafar-te prestats els teus ulls. En faré un collar, t’hauria agradat, llàstima que no el puguis veure. Ara no creguis que jo acostumo a fer aquestes coses, només ho faig perquè em vas dir que tot el que era teu, no és cert? Doncs ella és meva i creies que me l'havies robat. La passió només tacava amb verí les vostres carícies. El meu amor per ella ja estava prefixat. Amb tu era una altra cosa. Però com vaig ser tan tonta? com no vaig adonar-me'n abans. Aquells moviments reculant a la teva presència, les mans repetint constants moviments buits i l’olor del seu perfum. Sort que l’honestedat no és el teu fort i ara puc actuar com volia, sense remordiments. No pateixis, ella ja ho sap, sap que ets aquí amb mi. Ah! Perdona, que no t'ho havia dit. Sí, seràs la nostra obra.
Recordo com em deies que sempre estaries al meu cantó, però ja no és el mateix, et trobo distant i fred i ja no m'omples com abans. La temperatura del teu cos està baixant i ja no combina a la perfecció amb els colors càlids, ets contradictori en tot el que fas. Estàs aconseguint enfadar-me, és estrany, jo no tinc aquests costums. Potser és pel que diuen que la distància fa l'oblit. Però ja saps que jo no hi crec gaire, en aquestes coses que diu tothom, només perquè són iguals i incertes. No puc consentir que el prestatge s'ompli de màscares de mentides, així que obro una bossa d' escombraries i començo a omplir-la de sentiments oxidats que formen els miralls trencats del teu cos. Lentament i amb cura arrossegant totes les parts del teu cos pel llenç blanc, deixant que t'expresis tu sol. Ho faig perquè t'estimo i no m'importa el que pensis. Cada vegada sóc més fràgil i el teu cos més pesat a l’interior de la bossa, espero que no em tornis a enganyar ara, desprès d'haver-te mort. Agafo la bossa d’escombraries i la col·loco al prestatge on són les teves fotografies, però aquesta vegada, quan les miri, sabré que no estàs amb una altra o amb ella, només amb mi per sempre tancat a l'armari. M'aturo un instant, al mateix temps que encenc el tabac, per observar des de la finestra les fulles càlides i el suau traç que sonoritza l'aire espès quan cauen al buit. Tu ja ets a l'interior del plàstic negre des d'on no em pots veure, estic tranquil·la sabent que et tinc. T'he deixat les mans immòbils, amb els ulls mirant cap a l'infinit. Ara que ja he acabat el meu treball, estic contenta pels resultats, tinc l'esperança que aquest quadre d'amor tingui tan d'èxit com els anteriors. D'alguna cosa m'has servit, a la gent li agrada el color vermell. Sé que tot això algun dia m'ho agrairàs, ara no, perquè no entens el meu art. Comprendràs que tot és culpa teva per haver-me demanat una feina tant important. Per mi ha suposat també un gran esforç i desgast, demà he de fer classe als alumnes de belles arts i ja m'has atabalat.
©Ariadna Garsia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada